Des de fa un any i mig, per raons que tenen a veure amb la gloriosa trajectòria immobiliària que vaig traçant des que fa quaranta-un anys vaig néixer en un hospital militar d’Europa de l’Est, tots els meus llibres estan al magatzem d’una empresa de mudances. Tots els títols que he anat comprant al llarg dels últims vint anys estan guardats en caixes apilades dins d’un contenidor sobre altres contenidors d’altres persones que tal vegada continguin més llibres, en una mise en abîme infinita. El magatzem es troba al barri brussel·lès de Schaarbeek: només ens separen tres quilòmetres. Tres quilòmetres que, pel caràcter hermètic de la grua que es necessita per baixar el meu contenidor a terra, bé en podrien ser tres mil.
Des que els meus llibres han desaparegut, els trobo molt a faltar. Al principi era una nostàlgia logística: comprovar una citació o deixar-ne un a algú desprès d’una d’aquelles converses sobre literatura que ens impedeixen dormir. A poc a poc, l’utilitarisme nostàlgic s’ha anat convertint en una enyorança cada vegada més palpable. Durant un quant temps em resistia al que em semblava un clixé: fa anys que les tasses, les bosses de tela i els punts de llibre ens assetgen amb frases fetes sobre el llibre com el millor amic de l’home i la reticència a la lectura dels dinosaures com a raó de la seva extinció. Tot i que comparteixo una sèrie de gens amb els dinosaures, i també la passió per la verdura de molts d’ells, la meva relació amb els llibres sempre ha sigut més prosaica. A Polònia, els meus pares tenien una gran biblioteca que consistia exclusivament en best-sellers de l’època, molts dels quals em van salvar de les angoixes infantils i les solituds d’una criatura sensible que creixia en un país totalitari. Els meus inicis en la lectura eren poc cultes i poc filosòfics, però intensos, i des de llavors els llibres han tingut una presència massa quotidiana a la meva vida per plantejar-me que un dia podien desaparèixer.
A més a més –em deia quan els pensaments intrusius sobre El mundo de ayer de Stefan Zweig, Le piccole virtù de Natalia Ginzburg, La vie devant soi de Romain Gary o Bezpowrotnie utracona leworęczność de Jerzy Pilch no em deixaven dormir–, visc en una ciutat amb unes llibreries excel·lents. A Brussel·les tenim, entre moltes altres, l’elegant Tropismes, dedicada al llibre en francès, la llibreria hispànica Punto y Coma, i també la Librebook, un dels meus llocs favorits de la ciutat: una llibreria multilingüe capaç de portar-te en dos dies l’última novel·la editada a Polònia o a l’Antàrtida. Puc comprar altres llibres –em deia, i apartava les imatges mentals dels llibres absents, i en comprava d’altres, i els llegia, i m’agradaven, i els guardava a l’estanteria provisional del meu pis provisional.
I cada vegada comprava més llibres i en llegia més, com qui pateix un desengany amorós i intenta posar-hi remei amb un ritme de cites frenètic. I cada vegada que guardava un llibre nou a l’estanteria provisional pensava on el posaria entre els meus llibres absents, ordenats, fins i tot dins les caixes, amb el sistema de sempre: poesia, assaig i novel·la per autor, no pas alfabèticament sinó per grau d’amor professat i complicitats exòtiques amb autors veïns; tots els llibres d’un autor junts independentment de l’idioma de la traducció, tret del polonès: tots els llibres en polonès sempre junts, independentment del gènere.
La relació amb un llibre absent té el sabor agredolç de la relació que mantenim amb els nostres records. Esdeveniments que ens han format i que s’han esvaït en el temps com el deixant d’un avió observat des del balcó de l’enèsim pis de lloguer, veus que sempre havíem sentit i que ara estan callades, fotos de versions anteriors de nosaltres que ens parlen de futurs perduts. Un llibre absent, com tota absència a les nostres vides, és un univers paral·lel que no hem habitat, una història que hem intentat escriure i que hem deixat abandonada al mateix calaix on guardem, amb un gest cansat, les factures antigues. Perquè, ens dediquem o no a l’escriptura, tots estem escrivint una història amb la nostra vida. I els lectors estem escrivint una història no només amb els llibres que ens observen silenciosament cada matí quan passem al seu costat buscant les claus, sinó també amb els llibres absents.
Aquell matí de fa un any i mig, quan el camió de la mudança va aparcar davant la meva finestra i del seu interior van emergir tres homes forts d’aparença poc amistosa, vaig córrer cap a les caixes amb llibres i vaig arrencar el cel·lo d’una d’elles. En vaig treure un llibre prim de portada groga que era a la meva tauleta de nit des del 2014, l’any en què es va editar: ¿És breu, la vida? de Sèneca, l’edició bilingüe llatí-català del De brevitate vitae, publicada per l’editorial Adesiara, sempre sinònim de la qualitat més alta, en una traducció magnífica de Jordi Avilés.
Fidel al seu títol, Sèneca no perd el temps i ja a la primera pàgina sentencia: “No rebem una vida breu, sinó que la fem breu, i no n’anem escassos, sinó que la regalem sense mesura”. Com escriu Jordi Avilés, autor també del captivador pròleg: “No es pot dir que Sèneca sigui un mestre de la literatura de suspens, ja que de seguida ens ha manifestat la seva opinió sobre la suposada brevetat de la vida”. Ara el rellegeixo per enèsima vegada i penso que si hi ha un llibre adient per a l’any 2020 és aquest. Pel temps que hem perdut, pel temps que hem guanyat i per tot el temps aturat: el temps detingut en les persianes de les botigues que no tornaran a obrir, el temps detingut en els bitllets que no farem servir, el temps detingut en les mirades de les persones que no tornarem a veure.
“Acostumo a sorprendre’m quan veig algú que demana temps, i que aquell a qui el requereix es mostra molt complaent. (...) Els homes reben amb delit assignacions anuals i gratificacions, i en elles centren el seu esforç i el seu treball i la seva diligència, però ningú no dona importància al temps: se’n serveixen sense limitació, com si fos de franc” –descrivia Sèneca el malbaratament del temps en la societat romana, una societat tan similar a la nostra, amb el mateix horror vacui personal i col·lectiu que ens fa llançar de cap a tota mena de projectes, nobles alguns, menys nobles els altres, però tots suficientment entretinguts per omplir les hores que ens ha regalat la loteria genètica.
Escrites fa dos mil anys, les paraules de Sèneca ens arriben amb la urgència telepàtica de què parlava Zweig: crec que ho va dir a Maria Antonieta, però hauria de llogar una grua per comprovar-ne l’origen exacte. En tot cas, Zweig descrivia l’experiència de la lectura com una experiència telepàtica, una transmissió de pensament: un acte misteriós que es dona entre dues persones, l’autor i el lector, a través del temps, com si les idees prenguessin un vol transatlàntic a través de totes les zones horàries. Sèneca ha sobrevolat els camins d’entrada a Jerusalem, els mercats medievals, els vaixells dels colonitzadors aturats al mig del Pacífic, l’escriptori de Montaigne, les tropes napoleòniques marxant cap a Moscou, els carrers d’Hiroshima, els concerts dels Beatles i el despatx on es va crear el primer ordinador Atari. I òbviament, com només ho saben fer els més grans, ha aterrat entre nosaltres i els nostres smartphones com un viatger en el temps que ve del passat però que podria venir del futur.
Ortega y Gasset deia que la vida era una sèrie de col·lisions amb el futur: qui no ha viscut aquest any una bona col·lisió amb el futur? Ens queden pocs mesos del 2020, que camina fent tentines cap al 31 de desembre amb passes de borratxo. El nostre temps col·lectiu segueix detingut i el nostre temps individual segueix avançant sense demanar-nos permís, com ha fet sempre. I allà on anem ens seguiran els nostres llibres absents, fantasmes en penitència, personatges que han trobat el seu autor però que han perdut el seu lector, pàgines invisibles que ens parlen dels orígens dels mars i del batec d’ales a l’estret de Magallanes, i també del silenci de les balenes i del silenci dels trens aturats al mig del no-res, una nit de final de desembre. A mitjanit tancarem el Sèneca, sortirem del nostre compartiment, anirem a fer un brindis amb el maquinista i ens quedarem observant les vies, il·luminades pels llums de la locomotora. I la transmissió telepàtica de fa dos mil anys continuarà en absència: “De la mateixa manera que una conversa o una lectura o alguna reflexió especialment intensa desorienten els qui van fent camí, i s’adonen que han arribat al destí abans d’adonar-se que s’hi acostaven, així també aquest camí de la vida, ininterromput i rapidíssim, que anem fent al mateix pas tant desperts com adormits, només es fa perceptible quan s’acaba”.
