L'aula, com el pupitre, la pissarra i fins i tot el guix, són elements tangibles i comuns encara a la majoria de sistemes educatius. D'alguna manera s'ha de canalitzar la informació i s'han d'organitzar els grups humans per a l'aprenentatge reglat, i aquesta convenció en les formes i els rituals ha perdurat en el curs dels segles. Però l'aula també pot ésser entesa com la metàfora d'un ensenyament excessivament vertical, compartimentat, tancat en ell mateix i gosaríem afirmar que sovint gairebé prescindible, una vegada superat l'examen que corona cada etapa lectiva. L'autor s'ha passat la vida fent classes de literatura en diferents llocs dels Països Catalans i sota tots els governs possibles des de l'anomenada transició ençà. Però també ha tingut un paper destacat en l'activisme cultural: ha fet teatre, recitals de poesia, crítica, traducció i una obra literària i pedagògica considerables. Tot plegat, en el seu cas, constitueix la base d'una reflexió memorialística i vital que li permeten, al final de la seua vida docent, d'anar «contra les aules», contra la metàfora, i a favor d'uns altres temps amb uns altres actors i potser en uns espais diferents.